En bus, en avió, en tren o en ferry les narracions d’Ítaca i el japonès salten de país en país, de temps en temps, d’història en història. Una classe magistral, un experiment, una illa, una autòpsia o unes orquídies serveixen per a interpretar amb humor l’absurditat del món i la conducta humana, per dibuixar la fina línia que separa la realitat dels nostres somnis, la solitud i la cerca de l’amor, l’erotisme. Són individus anònims, gent que no acaba de trobar el seu lloc, persones intrèpides, dones modernes o artistes molt reconeguts els que es mouen en escenes quotidianes i lleugeres o en escenes traumàtiques o fins i tot tràgiques.

Todas las mamás son especiales, únicas, diferentes... ¡Son tan valientes! Nos protegen de los monstruos, nos arropan con cariño y nos hacen cosquillas en el ombligo. Hay muchos tipos de mamás, ¿cómo es la tuya? Un divertido álbum ilustrado que rompe con las profesiones estereotipadas. Fomenta el respeto por la diversidad, la inclusión y la igualdad de la mujer en la sociedad.

¡Es la hora de jugar a la cocinita! Pepino saca su tetera y las tazas. ¿Y Pepota? Ella prefiere colgarse de las ramas… Un álbum ilustrado que impulsa el valor de la coeducación. Sus textos rítmicos, entre divertidas ilustraciones, promueven actitudes y modelos de comportamientos libres de estereotipos de género.

Este es mi papá. ¡Es gigante como un elefante! Está un poco calvo, pero es muy guapo y bueno… Mi papá hace la cama, me lleva al cole, cocina, pone la lavadora, juega al escondite y hasta canta ópera… ¡Me encanta mi papá! Un precioso álbum ilustrado que destaca una imagen paternal libre de estereotipos de género. Sus textos rítmicos envueltos en estimulantes ilustraciones motivan en la implicación de las tareas del hogar de una forma lúdica y divertida.

La Clara ajuda el seu oncle, que és sastre. Al taller, descobreix que els fils poden tindre un sabor segons el color. És ben bé que es pot afirmar que Clara és una autèntica llepafils.
Estiracordetes és una col·lecció de deu contes protagonitzats per nens, que posa en valor alguns mots compostos de la llengua catalana per mantenir-los vius, apropar-los al públic infantil i fer-ne conèixer el significat d?una manera simpàtica.

En Ramon sempre està empipat. Però, un dia, un accident fa que li canvie el caràcter. És ben bé que es pot afirmar que Ramon és un autèntic panxacontent.
Estiracordetes és una col·lecció de deu contes protagonitzats per nens, que posa en valor alguns mots compostos de la llengua catalana per mantenir-los vius, apropar-los al públic infantil i fer-ne conèixer el significat d?una manera simpàtica.

Llibert només el coneixia per un text, però admirava la seva ment lúcida. Per això el va sorprendre que es presentés a la consulta i li fes una confessió insòlita. Parlar amb ell era com posar un mirall contra un altre i guaitar un eco d?imatges repetides amb infinits graus de profunditat. Així i tot, Llibert hi connectava, ja li havia passat en llegir-lo. Malgrat aquesta sintonia, en mesos de teràpia no va obtenir cap resultat. Quan ja ho donava per perdut, el pacient va mostrar una millora sobtada i radical. Llibert havia tocat la tecla adequada sense adonar-se?n. Esperava esbrinar quina era en les pròximes sessions, però Quim no va tornar a la consulta. D?això fa vuit anys i encara no ho ha paït. El que Llibert no sap és que aviat es retrobaran. El desig de descobrir amb què el va treure del pou ressorgirà amb la força d?una obsessió. Mentre Quim i Llibert breguen amb una transcendència que els enterboleix la vida, al seu voltant hi ha qui l?entoma d?una altra manera. Bartomeu, per exemple, ho resumeix en un lema: «Que m?arreglin lo meu i merda pel qui quedi».

Les contractures són vint-i-vuit poemes que funcionen com el tall d’un bisturí que revela els episodis interiors de l’autor, ja que el propòsit d’aquest recull és estetitzar els dolors que conformen la identitat i la biografia del jo. Els primers poemes van ser escrits a la ciutat de Tòquio durant el confinament de l’any 2020, i els següents, a la ciutat d’Osaka, entre comunicats de l’ambaixada sobre l’estat de la mobilitat internacional. Després de l’estada japonesa segueix la seva escriptura a Catalunya, on altres escenaris com Atenes, la Franja de Ponent o la muntanya de Montjuïc irrompen amb els seus imaginaris. Però també la malaltia de l’Alzheimer, el desamor, els incendis, l’anhel o l’enveja hi són representats.

Som també el lloc que habitem i els espais que vam habitar, els punts on han quedat gravades estampes dels nostres actes i inactivitats, de la història personal que ens confirma. A La casa sonora s’evoquen els cruixits, les dilatacions, les passes, els grinyols, els cops de porta i les roncors que omplen el silenci del poeta, que des de la distància temporal entre el seu sedentarisme actual i el nomadisme urbà dels anys passats ha volgut convertir en poemes. El misteri dels passadissos, el vertigen de les fugides, l’ansietat dels trasllats, la il·lusió i la desfeta d’anar d’aquí a allà. I la serenor de la nostàlgia, sempre tan creativa.

Ni els déus suporten el pas del temps. ¿Com podríem nosaltres, escadussers com som, viure una eternitat que ens condemnaria a una insuportable repetició d’actes? Som éssers limitats. Ens creiem que el món ha existit només des del moment del nostre naixement i que acabarà en finir la nostra vida. Les pedres suporten millor el pas del temps. D’aquest temps passat reconeixem algunes construccions o noms que a poc a poc van abatent-se i oblidant-se. Tot és tan efímer! Aquestes i altres qüestions discorren pels versos d’aquest llibre.